CONTACTE

© 2018 Asociación TURSIOPS

  • Black Facebook Icon

ASOCIACIÓN TURSIOPS

Jordi Martí i Rosselló

Palma de Mallorca, 07010

​​Spain

Tel: 00 34 617 834 176

       00 34 696 40 55 22

info@asociaciontursiops.org

 
Rorqual comú -
00:00 / 00:00

Rorqual comú, balena

Balaenoptera physalus, Linnaeus, 1758

És l’únic representant habitual a les nostres aigües del subordre misticets (balenes veres, tenen barbes en comptes de dents). El rorqual comú presenta, per tant, totes les característiques d’aquest grup, com ara el maxil·lar prominent ample i pla que conté les balenes per filtrar l’aliment, cap pla i espiracle (l’orifici respiratori) doble. Els principals ossos del seu cap sostenen una filera de làmines còrnies paral·leles, flexibles i planes, les anomenades barbes, que amb la vora interior esfilagarsada serveixen per retenir l’aliment suspès dins l’aigua. El nombre i dimensions de les barbes són característiques de cada espècie. Al rorqual comú són curtes, com a tots els rorquals, i en un nombre entre 250 i 400. Els ossos del maxil·lar superior tenen unions laxes per, d’aquesta forma, absorbir l’immens cop que produeixen les tones d’aigua englotides en tancar la boca. Després, la llengua expulsarà aquesta aigua a través de les barbes que retendran l’aliment en suspensió. Per tal de proporcionar una major capacitat bucal, els rorquals presenten a la gorja uns seguit de plecs, al rorqual comú entre 60 i 80, que serveixen per expandir-la de forma que n’augmenten considerablement la capacitat d’empassar-se l’aigua per filtrar. Precisament, “rorqual” prové del noruec i significa “solc”, “plec”.

 

El seu cos és fusiforme amb el dors carenat fins a l’aleta caudal. El cap estilitzat, gràcies a la mandíbula recta i les barbes curtes, amb forma de “V”, presenta una cresta longitudinal mitjana just per davant els espiracles. L’aleta caudal, en els exemplars adults, presenta una escotadura central amb els cantells d’ambdós costats superposats.

La coloració és grisa fosca al dors i vira cap al blau quan l’animal mor. El cap presenta una distribució asimètrica del color característica. Al costat dret, maxil·lar inferior i barbes anteriors són blanques, així com la cavitat bucal. El maxil·lar esquerre és gris. Sembla ser, que aquesta asimetria va lligada a una tàctica emprada pel rorqual comú per a l’obtenció d’aliment: l’animal neda a prop de la superfície amb la boca oberta de costat amb el lateral dret orientat cap al fons. D’aquesta forma, la pigmentació blanca s’orienta cap a les profunditats i la fosca cap a la superfície, fent més difícil la seva detecció tant si s’observa des de dalt com des de baix.

 

El rorqual blau (Balaenoptera musculus, Linnaeus, 1758), l’únic animal al món que pot assolir mesures majors només es conegut a la Mediterrània per un encallament a principi de segle XX a Catalunya. Les mesures del rorqual comú es troben compreses entre els disset i els vint-i-cinc metres els mascles i els divuit i els vint-i-set les femelles. Però, rarament sobrepassen els vint-i-tres.

 

El rorqual comú és una espècie d’observació freqüent i comuna a tota la conca occidental de la Mediterrània. La màxima concentració es dona a la mar Lígur a l’estiu, on els animals es desplacen per aprofitar l’alta productivitat de la zona en aquesta estació. Aquest desplaçament es detecta a les Balears cap a la primavera, tant al litoral de llevant com de ponent, i és habitual que les barques de bou que treballen la gamba albirin exemplars en natació vers el nord-est. A partir d’agost, la concentració al nord de la Mediterrània occidental disminueix i comença el desplaçament cap el sud. Actualment es reconeix l'existència a la Mediterrània de dues poblacions: animals de l'atlàntic nord que, a més de desplaçar-se al mar Ligur per alimentar-se poden hivernar a la mar d'Alboran i zones adjacents i una altra resident, que no abandonaria mai la Mediterrània i que hiverna a una zona per localitzar entre les Balears, nord d'Àfrica i Sicília. Ambdues poblacions han pogut ser identificades pels seus cants distintius de transmissió cultural.

 

A la Mediterrània, els darrers estudis de rorqual comú donen un cens aproximat total a l’estiu de més de 3.000 exemplars.

Als darrers anys, durant l’estiu, s’han observat exemplars alimentant-se al nordoest de Mallorca, a aigües de Cabrera o de Cala Rajada. Normalment, aquestes observacions es fan a certa distància de la costa, generalment més enllà de la plataforma continental, però no s’ha de descartar la possibilitat d’una aproximació major.

 
Catxalot -
00:00 / 00:00

Catxalot

Physeter macrocephalus, Linnaeus, 1758

El catxalot, protagonista de tantes i tantes històries fabuloses, inspirador de la famosa novel·la Moby Dick, basada, per cert, en un fet real, caçat amb fruïció pels productes que del seu cos s’obtenien, és, per la seva forma de vida, per les adaptacions fisiològiques i anatòmiques al busseig, per les seves dimensions i trets físics, un dels cetacis més extraordinaris.

 

Per la mida i el seu nom en alguns idiomes, “sperm whale” en anglès, per exemple, s’hi pensa com a una balena. No és així. El catxalot és el més gran de tots els odontocets, el subordre que juntament amb els misticets comprenen totes les espècies de cetacis. La principal característica dels odontocets és, com el seu nom indica, la presència de dents. Sembla ser que aquest grup ha mantengut la forma d’alimentar-se original dels primers cetacis que aparegueren a la terra fa més de 45 milions d’anys: escollir i capturar preses individuals. Aquesta llarga història evolutiva es reflecteix en una gran diversitat, amb una gran varietat de formes, comportaments, etc. que afecta tots els aspectes de la seua biologia.

 

Els odontocets tenen el maxil·lar superior estret i recte, que forma com un musell a certes espècies. A la zona anterior del cap presenten l’anomena’t “meló”, estructura arrodonida de teixit adipós i musculatura que, travessada pels conductes nasals, està relacionada amb l’extraordinària capacitat dels odontocets anomenada ecolocalització. Aquesta estructura provoca que l’espiracle, simple, es trobi molt elevat. Al catxalot, l’espiracle, després de travessar el seu immens cap, surt cap endavant i a l’esquerra, el que fa que sigui molt fàcil d’identificar a la mar, ja que el bufador simple, cau així 45 graus cap endavant i a l’esquerra.

 

Un altre tret comú de tots els odontocets és un maxil·lar inferior estret. Al catxalot, aquest té forma de “Y” i suporta la dentició, ja que al superior, només presenten alvèols d’inserció. El nombre de dents, de més de deu centímetres, és variable: de quinze a trenta als mascles i de set a trenta les femelles. Les superiors resten vestigials.

 

Tots els cetacis són grans capbussadors. I entre d’ells, destaca el catxalot, amb capacitat per assolir, com s’ha dit abans, fins als cent vint minuts d’immersió i els dos mil metres de fondària. Però, quines són les adaptacions que els permeten aquest domini de l’apnea? Entre d’altres han traslladat l’espiracle a dalt del cap. Això els permet de respirar exposant tan sols una part petita del cos i n’acceleren així el procés.

 

Els seus pulmons no són extraordinàriament grans. Proporcionalment, no ens superen gaire als mamífers terrestres. A més, els millors capbussadors són els de pulmons més petits. Això és possible perquè els cetacis han incrementat la capacitat d’emmagatzemar oxigen modificant el sistema circulatori i el metabolisme muscular. Si als humans la proporció de sang respecte al pes corporal és d’un 7%, als cetacis és del 15%. També tenen més glòbuls vermells i una concentració d’hemoglobina major. Tot plegat augmenta notablement la quantitat d’oxigen que la sang pot transportar. A més, la mioglobina, que és present als músculs, té més afinitat per l’oxigen que l’hemoglobina, per la qual cosa l’oxigen transportat per la sang és ràpidament cedit als músculs. Els cetacis tenen més mioglobina i més concentrada que els mamífers terrestres.

 

Un altre factor, la freqüència cardíaca, varia en consonància amb la respiració. En immersió, el ritme cardíac s’alenteix, en superfície, s’accelera. Quan es capbussen, el reg sanguini és exclusivament per a òrgans vitals com el cervell i el cor.

El seu metabolisme també s’ha especialitzat per a perllongats espais de temps sense aire. L’energia per moure’s s’obté mitjançant la degradació del glucògen amb presència d’oxigen que produeix diòxid de carboni. Quan en immersió falta l’oxigen, aquesta reacció s’interromp produint àcid làctic que és més tòxic que el diòxid de carboni. Els mamífers terrestres tenim una tolerància molt baixa a aquestes substàncies, mentre que els cetacis suporten concentracions molt elevades.

 

Els odontocets han evolucionat per evitar el mal produït per la immensa pressió hidrostàtica a grans profunditats i l’embòlia gasosa. A més, per facilitar la captura e ingesta de preses sota l’aigua, tracte respiratori i digestiu són completament independents.

 

El cos poc estilitzat del catxalot és a causa del seu immens cap, aplanat lateralment i que pot constituir un terç de la longitud total de l’animal. Amb les zones laterals altes, verticals i lleugerament còncaves, la forma no reflecteix la del crani, ja que tota la zona anterodorsal està ocupada per l’òrgan de l’espermaceti. Aquest òrgan, del que encara es discuteix la seua utilitat, podria estar lligat, segons alguns científics, a la capacitat capbussadora del catxalot.

 

Les aletes pectorals són curtes, arrodonides i es troben situades molt properes al ventre. L’aleta dorsal s’ha vist substituïda per una cresta més o menys triangular seguida, normalment, per tot un seguit de protuberàncies. L’aleta caudal, de forma triangular, és ben visible quan l’animal inicia una immersió profunda. És el moment que aprofiten els científics per treure fotografies que, mitjançant l’anàlisi de les marques del cantell posterior i els patrons pigmentaris, serviran per identificar l’animal individualment. Treballs d’aquesta casta es desenvolupen a les Balears per part de l'Associació Tursiops i la Universitat de St. Andrews, Escòcia.

 

La coloració del catxalot és gris uniforme aclarint-se cap al ventre. Amb l’edat, especialment les zones cefàlica i umbilical pateixen un procés d’emblanquinament. “Moby Dick”, el catxalot blanc de Melville, era un individu vell.

 

Amb clar dimorfisme sexual, els mascles arriben als vint-i-un metres mentre que les femelles assoleixen només els dotze. Les mitjanes són de quinze i deu metres, respectivament.

Aquesta espècie, comuna a la Mediterrània occidental, s’ha vist molt perjudicada per la pesca, ara il·legal, amb xarxes de deriva. Estudis molts recents (2013), desenvolupats arreu de la Mediterrània occidental, Illes Balears incloses, estimen una mida de població de només 400 animals. Sol freqüentar la isòbata dels 1.000 metres, per la qual cosa és poc habitual a prop de la costa. Les llargues immersions, registrades a les Balears habitualment entre 45 minuts i una hora, en fan difícil l’albirament. La localització d’aquests animals es acústica mitjançant hidròfons. Les dades obtengudes, derivades dels 10 anys d’estudis desenvolupats per l'Associació Tursiops, indiquen que la mar Balear podria jugar un paper molt important en l’ecologia d’aquesta espècie a la Mediterrània.

 

Balena de Cuvier

Ziphius cavirostris, Cuvier, 1823

No es tracta d’una balena vera, sinó d’un altre odontocet. El segon més gran dels que visiten les nostres costes i el més esquiu i difícil d’identificar a la mar, tant per la morfologia com per la biologia. Com a odontocet, guarda tots els trets característics del subordre i, òbviament, té dents, un parell a l’extrem del maxil·lar inferior. Aquestes, fortes i ben visibles en els mascles i que rarament sobresurten de les genives a les femelles, no tenen, evidentment, cap finalitat lligada amb la captura de les preses. Els zífids presenten, com a característica comuna de grup, dos solcs amb forma de “V” a la gorja. Aquesta estructura els dóna la capacitat d’aspirar fortament les preses que situï a prop del musell. De fet, a una estranya espècie de zífids no mediterrània, les dues úniques dents que neixen als mascles, en créixer per fora del musell impedeixen l’obertura total de la boca, deixant l’aspiració com a única forma possible d’alimentació.

 

El cap és petit i de perfil lleugerament convex entre l’espiracle i l’extrem de la mandíbula. L’espiracle, simple com a tots els odontocets, és, però, bilobulat.

 

L’aleta dorsal és de talla mitjana i se situa per darrere la meitat del cos. Els pectorals són curts i lanceolats. La caudal no té escotadura central.

Té el cos fosc, bru o negre, amb taques clares i marques i cicatrius d’interaccions intraespecífiques; el ventre és clar i el cap, especialment als mascles de més edat, presenta extenses zones blanques entre el musell i el centre superior del cos. La talla mitjana és entre 5,5 i 6,5 metres, amb les femelles més grans que els mascles. Rarament són majors que els 7 metres.

 

És l'actual campió del món d'apnea, amb una capbussada de 137 minuts i 3700 metres. Tant de temps sota l'aigua fa que sigui complex d’albirar. Per això, el coneixement de la seua població és escàs. És comú a la Mediterrània occidental i en aigües balears.

 
Cap d'olla -
00:00 / 00:00

Cap d’olla

Globicephala melaena, Traill, 1809

El cap d’olla,  pertany a la família dels dofínids, la més nombrosa de la mar Balear.

 

El seu nom anglès, “pilot whale”, crea confusió ja que no es tracta d’un misticet si no d’un odontocet. El seu nom en català, en canvi, és molt gràfic i explicatiu de la forma del seu cap, caracteritzat per una prominència frontal regularment arrodonida que, a més, creix amb l’edat. De fet, als exemplars de certa edat, el caire d’aquest meló pot avançar l’extrem del morro que és petit i poc marcat.

 

Aquest meló, existent a tots els odontocets en diferents formes, està relacionat amb l’ecolocalització. L’ecolocalització suposa l’emissió per part del cetaci d’una àmplia gama de sons d’alta freqüència, en forma de ràfegues de breus impuls sonors, i l’obtenció d’informació sobre l’entorn mitjançant l’anàlisi dels ecos que retornen. De forma simplificada, es podria dir que és similar als sonars dels vaixells. Un sonar, emperò, que es du perfeccionant 30 milions d’anys.

Entre d’altres adaptacions del crani dels odontocets per a la producció o recepció de sons, de forma breu i simplificada es poden citar: el complex sistema de sinus a l’oïda mitjana, que aïllen una oïda de l’altre per destriar millor la direcció d’un so; els pòmuls poc prominents, per aïllar bé la part davantera del cap de la de darrera, productora i receptora de sons respectivament; i l’os periòtic, que és on s’allotgen els òrgans del so, i que no es troba fixat al crani per evitar, així, la propagació de sons no desitjats pels ossos adjacents.

 

El cap d’olla presenta una dentició formada per entre set i tretze dents per hemimandíbula, amb un diàmetre basal entre dotze i catorze milímetres.

 

L’aleta dorsal té una base ampla i es troba avançada a la meitat del cos. És baixa i presenta el cantell posterior amb una concavitat molt marcada. Els pectorals són llargs i esmolats i dirigits cap enrere. El peduncle caudal es troba comprimit lateralment.

 

El patró pigmentari és senzill. El cos és negre, menys a la zona ventral on es troba una taca blanca. Aquesta és bilobulada i arrodonida a la gorja i es perllonga per una banda estreta fins a la zona vaginal on és torna ovalada.

 

La talla mitjana oscil·la entre cinc i sis metres. Els mascles són més grans que les femelles.

 

El cap d’olla és una animal freqüent a la Mediterrània occidental i a les Balears. Però la seva distribució lluny de la costa, normalment fora de la plataforma, no el fan molt abundant a les llistes d’albiraments dels navegants esportius. Malgrat tot, de tant en tant s’aproxima a la costa. El juliol de 2004, un grup, al voltant de cent cinquanta exemplars, varen romandre uns tres dies dins la Badia de Palma. Aquestes concentracions no són rares. És una animal gregari que habitualment cap a l’estiu forma aquests grans grups, de vegades mixtes amb altres espècies de cetacis, com ara el dofí mular

 
Cap d'olla gris -
00:00 / 00:00

Cap d’olla gris

Grampus griseus, Cuvier, 1812

Com el seu nom indica, també presenta un cap globós amb un meló fortament convex, però que no avança mai l’extrem anterior de la mandíbula superior. La dentició es redueix al maxil·lar inferior, on es poden trobar entre 2 i 7 peces per hemimandíbula. Entre l’espiracle i la zona anterior del meló es troba una depressió, en forma de “V”, típica de l’espècie.

 

El seu cos és robust i massís, sense arribar, però, a les proporcions del cap d’olla. Els mascles assoleixen entre els 2,6 i els 3,8 metres. L’aleta dorsal és alta i corba, per la qual cosa, de lluny es pot confondre amb el dofí mular. Confusió que desapareix en veure el seu patró pigmentari i la forma del seu cap sense mussell.

 

El cap d’olla gris té el llom i els flancs d’aquest color i el ventre clar. El cap, i la zona just per davant de l’aleta dorsal, és de color gris clar, de vegades blanc. Els apèndixs sempre més obscurs. El cos es torna més clar amb l’edat i els exemplars vells poden ser totalment blancs. Els adults tenen la pell recoberta de cicatrius d’agressions intraespecífiques. Aquest disseny de cicatrius facilita molt la identificació fotogràfica als diferents estudis que es desenvolupen amb aquesta espècie arreu del món.

 

Són animals que viuen, normalment, lluny de la costa, per fora de la plataforma continental. A les Balears s’albiren amb certa freqüència. que als darrers anys n'ha augmentat, al temps que ha desaparegut de la Mar Ligur. De vegades, formant grups mixts amb altres cetacis com dofins llistats. Curiosament, és una animal del que es coneixen híbrids amb altres dofínids com ara el dofí mular.

 
Dofí mular -
00:00 / 00:00

Dofí mular

Tursiops truncatus, Montagu 1821

És el dofí arquetípic per antonomàsia. L’espècie que bota a la immensa majoria d’espectacles de dofinaris, és “Flipper”, el dofí de l’etern somriure. És, probablement, el cetaci més estudiat i divulgat i, encara així, són moltes les llacunes que es tenen sobre la seva ecologia i molts els falsos mites. Com ara, el somriure. Certs defensors de la captivitat excusen aquest fet amb la certesa de la qualitat de vida que proporcionen al captiu, i el somriure, afirmen, n’és una mostra. Rés més lluny de la realitat. Els cetacis al cap, com a la resta del cos, posseeixen una gruixuda capa de greix, per evitar la pèrdua de calor dins l’aigua, que impedeix que els músculs facials arribin fins a la pell. Tenen, per tant, una gama d’expressions molt reduïda. És a dir, els dofins de l’etern somriure, no poden riure.

 

El cos és fusiforme i robust. És un dofí relativament gran, pot arribar als 300 Kg i la seva talla és compresa entre els 2,3 i 3,5 metres. El seu color és gris fosc, que s’aclareix pels flancs, i el seu ventre és blanc o rosat.

 

El seu meló és netament convex, i el morro curt i ample. Característica, aquesta, a la qual deu el seu nom anglès: “bottlenosed dolphin”, dofí nas de botella. La dentició està composta per entre vuit i vint-i-sis dents per hemimandíbula.

L’aleta dorsal és gran, alta i en forma de falç. El seu cantell posterior prim es mutila amb facilitat amb les interaccions entre individus de la mateixa espècie, predadors i humans. Freqüentment les cicatrius resultants són úniques per a cada individu. A aquest fet es basen els estudis de fotoidentificació per reconèixer-los. D’aquesta forma es poden seguir els cicles de respiració a la superfície i la seva correlació amb el ritme matern, conèixer els seus descans, viatges, alimentació, sistema social-sexual de les poblacions, evolució de les ferides, reproducció, etc. Així com molts altres aspectes, com interaccions amb la pesca i altres activitats antròpiques. Entre l’any 2003 i 2013, la Direcció General de Medi Rural i Marí del Govern Balear ha emprat aquesta metodologia a diverses àrees de la mar Balear. Els anys 2008-2010, va incloure es Freus d’Eivissa i Formentera, es Vedrà, el llevant d’Eivissa, etc., com a zones d’estudi on s'identificaren tot un seguit d’animals.

El dofí mular és el cetaci més costaner de la Mediterrània. Per això, les dades provinents d’observacions a la mar són més abundants que els seus encallaments. És una animal que, de forma habitual, es pot albirar des de la costa, especialment als mesos d’hivern quan encara s’aproxima més. No és estrany la seva entrada a ports i badies. Però l’alta freqüència d’albiraments no va lligada a una població nombrosa, ja que, en general, viu en petits grups.

 

Es tracta d’una espècie de comportament molt flexible i de dieta cosmopolita que, a la Mediterrània, inclou moltes espècies comercials amb estocs en declivi, per la qual cosa entra en conflicte amb l’activitat pesquera. De fet, sol aproximar-se als ormeigs de pesca. A les Balears, les captures accidentals, per aproximació d’aquests animals a les xarxes, afecten seriosament la viabilitat d’una població que s’estima en uns 700 exemplars a la primavera i 1.300 a la tardor.

 

Però no és la pesca l’única amenaça per a aquest dofí. La contaminació, que no afecta totes les espècies de cetacis per igual, és un altre factor de risc. Efectivament, s’ha de contemplar l’efecte bioacumulatiu de certes substàncies tòxiques, com les toxines, que són difícils d’eliminar. Així, un predador acumula els contaminants ingerits amb cada presa. Per tant, quant més a dalt de la xarxa tròfica es troba una espècie, major serà la concentració dels contaminants. El dofí mular és un superdepredador que, a més, viu a prop de la costa, on els efectes de la contaminació terrestre són més intensos.

Però no tota la contaminació és química. Els odontocets viuen a un món sonor mercè als seus sentits, i el dofí mular desenvolupa la seva vida a la franja costanera, on la remor de barques, indústries, emissaris, etc. és més intensa. Aquesta contaminació acústica té un impacte important a les relacions socials dels dofins, a la seva capacitat de localitzar i capturar les seves preses i, en general, a tots els aspectes de la seva vida. Impacte que estudia el projecte "ELS NOSTRES DOFINS".

 

La capacitat de poder gestionar petites zones marines per tal d’assajar tècniques que minimitzen l’impacte de les interaccions dofins/pescadors, que actuïn com a eina educativa per esportius i professionals de la mar, que millorin la disponibilitat de preses per als cetacis, que redueixin la contaminació, etc. cobren, amb aquesta espècie, una vital rellevància.

 

El dofí mular és un molt bon indicatiu de l’estat del medi. Ara per ara neda al voltant des Vedrà i els Illots de Ponent, però és feina de tothom poder continuar gaudint d’aquest extraordinari animal, perquè com digué Josep Pla “Quan s’ha vist nedar els dofins, no es pot oblidar mai més”.

 
Dofí llistat -
00:00 / 00:00

Dofí llistat

Stenella coeruleoalba, Meyen, 1833

El més abundant dels dofins de la Mediterrània, especialment a la conca occidental, es reconeix pel seu cos fusiforme. És un dofí de mida petita, la longitud total als adults oscil·la entre els 1,7 i els 2,1 metres. És molt menys robust que el dofí mular o el cap d’olla. El seu meló és convex i al cap es defineix un bec clarament distingible. La dentició està composta per entre trenta-sis i quaranta-sis peces per hemimandíbula. L’aleta dorsal se situa a la meitat del cos. Els pectorals són curts.

 

Per a la seva identificació a la mar és molt important fixar-se en el patró pigmentari, ja que per les mides, forma i comportament, és molt semblant al dofí comú. El dors és gris fosc amb reflexos blavosos, els flancs, grisos i el ventre blanc. Dues franges negres per cada costat, amb origen a l’ull, es dirigeixen cap a la zona genital, una, i cap a l’aleta pectoral la segona. Una taca clara amb forma de falç, clau per a la identificació a la mar, es dirigeix cap a l’aleta dorsal des de l’ull.

 

Els seus hàbits pelàgics els distribueixen lluny de la costa. Tot i així, el seu nombre fa que, de tant en tant, sigui possible veure’ls. A diferència del dofí mular, forma esbarts molt grans que poden superar el miler d’individus.

 
Dofí comú -
00:00 / 00:00

Dofí comú

Delphinus delphis, Linnaeus, 1758

De comportament gregari, pot formar esbarts de centenars i milers d’individus. El dofí comú és, curiosament, el menys comú dels petits dofins mediterranis. Tot i així, a la Mediterrània occidental, Eivissa i Formentera són una bona opció per veure aquest animal a les Balears, en trobar-se, més freqüentment, al sud de la línia imaginària que uneix Formentera amb cap de Gata.

 

Amb l’espiracle lleugerament avançat a la vertical dels ulls, la seva dentició la componen entre quaranta i seixanta-cinc petites dents còniques per hemimandíbula.

 

Atès l’aspecte exterior, molt semblant al dofí llistat, per identificar-lo cal fixar-se al patró pigmentari. La coloració fosca, quasi negre del dors, s’estén pels flancs formant una zona triangular amb el vèrtex inferior a la vertical de la dorsal. Delimitant, així, com un rellotge d’arena tombat horitzontalment. La part anterior d’aquest és de color gris-groguenc i grisa la posterior. Aquesta característica és clau per identificar-lo a la mar sense confusió. El ventre clar es troba travessat per dues bandes fosques que uneixen la mandíbula inferior amb les aletes pectorals. Envoltant els ulls, dos anells s’uneixen seguint el solc subfrontal.

 

És un gran nedador que pot superar els 50 km/h. Per arribar a aquestes velocitats, el dofí comú, com la resta de cetacis, s’ha hagut d’adaptar. Quan l’animal es desplaça, l’aigua ofereix una resistència major a l’avanç que l’aire. Per això, per evitar al màxim el fregament, el cos és llis i fusiforme i s’ha eliminat qualsevol estructura: els òrgans sexuals es troben invaginats, ha desaparegut el pavelló auditiu i no tenen pèl (excepte vestigis a les celles dels misticets i al desenvolupament embrionari dels odontocets).

 

L’aleta caudal crea un flux laminar al voltant del cos que minva el fregament. A més, la pell i el greix subjacent són ferms però no rígids. Als canvis de direcció o de velocitat, petits plecs a la pell indiquen zones de turbulència i es modifica la tonicitat per evitar-ho i que no assoleixin grans proporcions.

 

Els dofins lubrifiquen el seu pas per l’aigua alliberant, mitjançant cèl·lules superficials de la pell, gotes d’oli i hidrats de carboni.

El dofí comú és, juntament amb el dofí mular i el catxalot, el cetaci més vulnerable de la Mediterrània. Per això es classifica als primers llocs al llistat de prioritats de les organitzacions mediambientalistes.